L’escola no hauria de fer mal

Ara que hem acabat el curs escolar, arriba aquest moment de fer balanç. I les famílies que convivim amb la neurodivergència sabem que aquest balanç mai és neutre. Cada curs és un món: pot ser un espai de creixement i aprenentatge o, per desgràcia i amb tot el coneixement de causa, es pot convertir en un autèntic malson.

Avui us vull explicar la nostra història.

Quan vaig començar el viatge de la maternitat, van néixer pors, dubtes i neguits. I quan vaig descobrir que aquest viatge venia amb el plus de la neurodiversitat, s’hi van afegir sentiments més íntims, profunds i complexos que encara avui estic transitant.

Quan va arribar el moment d’escolaritzar el meu fill, com a mare em vaig implicar a fons en la tria dels centres. Visites, entrevistes, consultes… Vaig creure —ingènuament— que si m’involucrava, si feia equip amb l’escola, tot seria més fàcil. Però no sempre ha estat així.

El desgast ha estat immens. Però el més dolorós ha estat veure com el meu fill vivia situacions dins l’escola que només sumaven malestar a una realitat que ja és prou complexa en altres àmbits de la seva vida.

Encara em pesa saber que hi ha llocs que han deixat ferides. Ferides que no s’obliden. Ferides que han deixat una empremta en el meu fill, i en mi. Perquè una etapa educativa que hauria d’haver estat segura i amorosa es va convertir en un malson que encara avui recordem amb dolor.

Ara que es parla tant d’”escoles inclusives” i que molts centres s’autoanomenen així, jo em pregunto:
Heu preguntat a les famílies si realment se senten incloses?
Sou vosaltres qui us podeu posar aquesta etiqueta si dins les aules hi ha infants que pateixen i no esteu treballant activament per alleugerir aquest malestar?

La inclusió no és una moda. No és una paraula bonica per posar als projectes. Per nosaltres, és el nostre dia a dia.
Parlar d’inclusió sense escoltar el sentiment, la percepció i la realitat de les persones que han de ser incloses, és buit. Perquè, al cap i a la fi, és absurd haver de “incloure” algú que ha estat prèviament exclòs.

I la pregunta real és:

Qui els deixa fora? Per què es queden fora?

Les famílies sabem que hi ha mancances. Que falten recursos. Però això no pot ser l’excusa automàtica per no trobar solucions. Perquè hi ha coses que no costen diners: l’empatia, la voluntat, l’escolta, la humanitat. Són aquests detalls els que marquen la diferència entre una etapa difícil i un malson.

No desitjo a cap infant viure el que el meu fill i la meva família vam viure. Perquè l’escola hauria de protegir, acompanyar, educar.

I quan alguna cosa no funciona, cal parlar-ne les vegades que calgui. No per culpabilitzar ningú, sinó per buscar solucions. Però si hi ha culpables, que mai oblidem una cosa: MAI és l’infant.

I no sempre som les famílies “pesades” que no tenim res millor a fer que reclamar allò tan bàsic com el benestar dels nostres fills i filles.
Reclamar drets no és exagerar. És protegir. Els infants han d’estar protegits. Sempre. Per sobre de tot.

Evidentment, no tots els centres són iguals. Fins i tot dins de llocs difícils, sempre hi ha professionals que fan que tot sigui més suportable.
Malauradament, sovint ho vivim com una “sort”. Una paraula que detesto, perquè ens fa creure que tenir una experiència positiva és una excepció i no una norma.

La veritat és que no hauria de ser una sort trobar escoles i professionals que respectin i entenguin la neurodiversitat. Hauria de ser el mínim en aquesta societat actual, però les persones que estem en aquest mon sabem que no és així.

També vull agrair profundament a tots aquells professionals que han fet la seva tasca amb cor, treballant amb equip pel benestar del nostre fill i que han respectat, escoltat i acompanyat. A vosaltres: gràcies.

I als qui no ho han fet… Només puc desitjar que mai us trobeu a l’altra banda.
Perquè, sincerament, el que hem viscut, no li ho desitjo ni a qui ens ho va fer viure.