Aquest curs la meva filla acaba la primària i comença la secundària. És un curs complicat, moltes emocions que s’ajunten. Implica acomiadaments, final d’una etapa i començament d’una nova etapa, nou lloc., nous professors i professores, nous companys. Com ja he dit és un curs molt complicat per qualsevol nen o nena, més si aquesta nena és autista.
A tot això, se li afegeix el fet que s’ha d’escollir un nou centre per estudiar, fer les portes obertes dels centres als quals vols optar, i escollir. Escollir per ella ja és en si mateix una cosa molt complicada.
El nostre cas particular, vam fer les portes obertes de tots els instituts als quals creiem podia anar, i després vam decidir quin posàvem en primera opció. Això per a ella va ser un procès al qual li va dedicar molt d’esforç, perquè a més era un institut on en principi ella no volia anar i va haver de fer tot un procès per canviar la idea que ella tenía. I després d’unes setmanes molt intenses, entre portes obertes, i decidir a quin aniria fem la inscripció, i comença la llarga espera.
El temps entre que fas la preinscripció i saps a quin institut i vas és etern. És un període molt llarg. En el qual a més hi ha etapes on els nens i nenes ja poden saber si entren o no a l’institut escollit: tenir molts punts, que vulguis anar a un institut on hi hagi més places que sol·licituds…. Però hi ha d’altres que han d’esperar més, aquests també tenen una idea quan saben la posició en què queden amb el número de desempat… En tot aquest procés, nosaltres no sabíem res. Havíem d’esperar fins al final del tot el procès. Ningú ens podia dir res. A més la meva filla no es podia oblidar del tema, perquè a l’escola tothom està parlant del tema sempre i li estan preguntant.
Han sigut uns mesos de molta angoixa, no sabíem res, i no li podia dir res a la meva filla que la veiem patir, i com ens deia que tothom més o menys tenia una idea i ella no sabia res, els seus companys, i companyes li deien que no ho entenien com no sabia res, la qual cosa, a ella li feia patir més.
És veritat que els processos són com són, i que porten el seu temps però, amb nens i nenes així, en aquesta edat i aquestes circumstàncies s’hauria d’intentar fer les coses d’una altre manera, el patiment al qual s’ha sotmès a la meva filla i de rebot a mi, ha estat molt alt i pot ser innecessari.
Se’ls ha de tenir en compte, i s’ha d’intentar que no sempre tot passi a costa del seu patiment.
Els petits canvis que ens podem trucar al llarg de la vida, a ells els Hi pot comportar un tsunami emocional i ho passen molt malament. Seria fantàstic que agilitzessin tràmits.