Tenies una situació privilegiada per no haver arribat fins aquí i no la vas —vau — aprofitar. Per formació d’ambdós membres de la parella, per disponibilitat de recursos a la feina, a casa, i per tenir el més valuós que existeix: el temps. Els signes primerencs que ambdós no eren normotípics —primer palabro— hi eren i no els vas —vau— posar sobre la taula correcta. No és moment de recrear-se en el passat —malgrat la temptació — però aquest s’ha d’entendre per saber on som i on volem anar.
“Em pots explicar per què els teus fills no volen estar amb tu?”
Puc respondre a la pregunta de diverses maneres: la tècnica o la mundana; la llarga o la curta o la intel·lectual i l’emocional. Finalment, les barrejo totes i mai ho explico igual. Però intentaré que ho entenguis.
Sempre en general i més enllà de l’afectació empàtica, els TEA tenen interessos restringits —segon palabro. Necessiten poques coses i poques persones. Pels meus fills, a dia d’avui, jo no soc una d’aquestes persones d’interès. La seva regulació emocional —tercer palabro— necessita de la meva exclusió. Ho diré més clar: per estar tranquils, jo no hi puc ser. I em toca acceptar-ho, intel·lectual i emocionalment.
“I què fas, i què faràs?”
Per començar, limitar danys: no fer mal, no fer-me mal i no deixar que ningú em faci mal. Cap de les tres coses ajudarien. Seguir per explicar-me de nou, i des d’un altre punt de vista, la paternitat passada, present i futura. Comprometre’m amb mi mateix i amb els que estimo a no rendir-me. Refer la relació amb ells quan i com sigui possible. Estar disponible. Prioritzar el curt termini sobre el llarg. Compartir el que pugui amb qui estigui en una situació similar a la meva. Perquè no ets ni el primer ni l’únic i ni tan sols un cas gaire estrany. I això és bo.
“No ho he entès del tot però, estàs bé?”
No m’estranya: no és senzill d’entendre. Però sí, estic bé. No se’m nota?
Gràcies per preguntar, de totes maneres.