El fill no desitjat o ….. sí!

Quan ens vam endinsar en el meravellós món de ser pares mai vam pensar que naixeries amb una discapacitat, visible o ni molt menys invisible. Va ser un embaràs més o menys normal, mare diabètica gestacional, però poca cosa. El que sí que tenia les hormones molt alterades, però tot normal. El dia del teu naixement li tenia pànic, que tot sortís bé que naixessis sa és el que volíem. Vam estar moltes hores prèvies, no hi havia manera de dilatar així que després de 12 hores d’haver trencat aigües i molts dolors només havia dilatat 1 cm. Van decidir posar-me ocitocina, lo dolent? No l’ha vas tolerar així que abans de néixer vas tenir 3 parades cardíaques, a la tercera  ja no vaig ni arribar a quiròfan, estava a la sala de parts, sola (el papa  no el deixaven entrar perquè les coses no anaven bé). De cop noto un gran dolor i ja no recordo més. El papa mentrestant a fora, només veia entrar molta gent, ningú sortia, només entraven. Les coses anaven molt malament. De cop surt un nadó, directa a la UCI. Era el nostre fill, el nostre desitjat fill. Per sort tot va acabar bé, jo intubada, tu a la UCI però tot bé.

Vas  anar creixent, semblava que tot anava bé, però hi havia alguna cosa que no anava “normal”. Tenies una manera molt estranya de sociabilitzar, mossegaves i empenyies. Sabies tots els colors, números i lletres en tan sols un any i mig. Erats un nen molt intel·ligent pensàvem. Però tot i així vam decidir anar al CDIAP. No puc dir gaires coses bones, la psicòloga que ens va tocar no vam tenir un bon “Fielding” així que quan ens van donar l’alta vas sortir amb una etiqueta d’Autista. El meu impacte va ser brutal i molts plors. Vam marxar amb una carta pel pediatre. La sorpresa va ser que a la setmana ens tornen a trucar i ens diuen que ets immadur que no portem la carta. Oh! Quin relax. Però no! Com a mare alguna cosa em rondava així que vaig agafar-te i vam anar pagant a un especialista. El test era NO AUTISTA!!

Va ser aliviant! Ets “normal”. A mesura que passaven els anys el cor em deia que les coses no anaven bé. Erats un nen que no tenia amics, et costava parlar en públic, participar a la classe, vergonyós. No sabies fer amics, tot i que t’esforçaves al màxim. Però sempre venies trist. No sabies explicar les teves emocions, quan t’enfadaves t’enfadaves molt, i quan estaves content estaves content. A l’escola ens deien que erats introvertit i tímid, res preocupant. Però el cor em deia que no anava bé. Les expectatives com a pares no eren el que nosaltres creiem.

Arribada la pandèmia, vas començar a fer coses estranyes, tenies molts tics, rituals,… com quan erats petit. Només volies vestir-te amb roba dels cars, sinó no et vesties. No volies un canvi de sabates era espantós, no volies petons, no t’agradava el contacte, quan t’obsessionaves per una cosa es tornaves un expert i encara ho fas. El que no sabíem és que no t’obsessionaves, era que així podies parlar amb els altres nens. Quan has patit i em sap tan greu.

Finalment ens van derivar al CSMIJ. Allà el primer dia ja ens va dir que ets Austista, només amb deu minuts de veure’t. Tan cecs hem estat!!! Però que farien els testos pertinents. Al cap de tres mesos ens truquen. Aquella trucada va arribar en un mal dia. Estàvem a l’hospital, la teva germana estava a la UCI. Tot anava malament, però per sort, la teva germana estava ja fora de perill. Ens citaven el dia següent per anar a buscar el resultat. Ets autista!

Quina merda de resultat, només vaig plorar i plorar i tornar a l’hospital. I ara què fem? Vaig deixar passar els dies, setmanes i mesos i una altra trucada ens van tornar a citar. Ostres! No ha desaparegut, no és un mal son! Tenen el teu informe i ens demanen que hem de fer, que nosaltres decidim què volem fer amb aquesta “etiqueta”. Aquesta etiqueta fa molt mal, avui en dia segueix fent mal, amor això és molt dolorós.

Nou anys hem trigat a descobrir que et passa, les teves rabietes, el teu no tenir amics, no convidar-te a les festes, no agradar-te estar amb molta gent, llocs tancats, molt soroll….. quina merda més gran!!! Quan vam decidir ser pares, sabíem que no seria fàcil, però tampoc tan difícil. Tens una manera de veure el món molt diferent i a nosaltres a vegades ens costa veure’l de la teva manera. No volem un fill amb una discapacitat, això és molt dur. Segurament em consideres mala mare, segur que molta gent quan llegeixi això em dirà mala mare, però més d’una vegada he pensat i si no estiguessis, que hauria passat? Jo volia una maternitat tranquil.la, idealitzada, que tot seria meravellós amb alts i baixos, però quan volia ser mare m’imaginava una altre cosa.

Fa dos anys del nostre diagnòstic, encara hi ha dies que no sé com continuar, com aixecar-me i mirar-te a la cara i pensar tot anirà bé. Hi ha dies que també m’agradaria tirar la tovallola i deixar d’existir. Em sento constantment jutjada, observada , però sobretot cansada. Perquè jo t’estimo moltíssim però haver de lluitar cada dia és molt dur. Però després quan m’estiro al llit, i em dius mama t’estimo molt, avui he tingut un gran dia, penso… potser no ho estem fent tant malament. El nostre esforç segur que tindrà una recompensa, però si, ets el fill desitjat. I encara que em costi creure, arribarà un dia on tot això desapareixerà  i em serà igual que la gent em jutgi perquè carinyo tu, la teva germana i el teu pare sou lo més important que tinc a la vida. I tot que no és el fill que creia que series, no podries ser el millor fill que tota mare voldria tenir. Estem aprenent molt juntament i més coses que aprendrem. Però et vull dir, que t’estimo molt i que si gràcies per elegir-nos per ser els teus pares, perquè tot i que és difícil ets el fill que tots pares voldrien tenir.