Aquests dies hem vist edificis il·luminats de blau i molts sectors parlant d’autisme. Però la realitat és que les persones autistes no necessiten només símbols. Necessiten una visibilització real. I, sobretot, necessiten que no es parli d’elles sense elles.
Per això avui nosaltres no celebrem res.
Avui reivindiquem.
Reivindiquem perquè, encara avui, els drets de moltes persones autistes continuen vulnerant-se. Infants que pateixen incomprensió en entorns educatius, famílies que han de lluitar durant anys per accedir a un diagnòstic o a suports bàsics, persones autistes que continuen trobant barreres per estudiar, treballar o participar plenament en la societat.
I parlem de les que es fan públiques.
Perquè sabem que de moltes d’aquestes realitats encara se’n parla poc. Massa poc.
L’autisme és una condició per a tota la vida. Per això és imprescindible donar visibilitat a totes les etapes i a totes les persones autistes, amb les seves diferents necessitats de suport. Però encara avui, com a societat, tenim una assignatura pendent. Massa sovint els recursos arriben tard, són insuficients o simplement no existeixen. Massa persones i famílies continuen lluitant soles perquè allò que hauria de ser un dret encara depèn de l’esforç constant de qui ho necessita.
Però parlar d’autisme també vol dir anar més enllà de les dificultats. Perquè l’autisme no és només això. També hi ha capacitats, creativitat, pensament visual, sensibilitat, honestedat i una manera única d’entendre el món.
Quan aquestes qualitats es comprenen i es respecten, no només transformen la vida de les persones autistes: enriqueixen tota la societat.
Per això avui també reivindiquem una altra mirada.
Una societat realment inclusiva no és aquella que demana constantment a les persones autistes que s’adaptin. És aquella que també és capaç de canviar la seva manera de mirar, d’entendre i d’acompanyar.
Perquè fer visible l’autisme no és només parlar-ne un dia a l’any.
El que busquem no és només visibilitat.
Busquem consciència i busquem acceptació.
Acceptació vol dir entendre, respectar i acompanyar.
Vol dir construir entorns on ningú hagi de justificar constantment qui és.
Vol dir que la diferència no sigui motiu d’exclusió, sinó una part més de la diversitat de la nostra societat.
Perquè la dignitat d’una societat es mesura en com tracta les persones més vulnerables.
